El món és petit

Que a l'Alguer, on va començar la meva aventura d'aquest mes d'agost navegant amb una goleta de 1874, et trobis gent coneguda, no és estrany. I tampoc que amb alguns dels nadius hi puguis parlar el català, encara que allà tingui formes pròpies. Que sentis parlar la nostra llengua entre els visitants de l'acròpolis d'Atenes, ja et crida més l'atenció. Però que, en ple recorregut del palau de Topcapi, a Istanbul, se't presenti una gent preguntant-te si, efectivament, ets de Lloret, i que resulti que són de Maçanet de la Selva, ja impressiona més. Ja no dic quan et trobes dues senyores de Mataró al mirador de la torre de Gàlata, des d'on es contempla fabulosament tota la ciutat i el seu entorn i per un moment el català s'ensenyoreix d'aquell espai. La llengua dóna lloc a moltes sorpreses. En el funicular que comunica la part baixa –el sector de l'anomenat Corn d'Or– i el barri de Gàlata, a la part alta, vam observar un senyor ben vestit que estava molt atent als nostres comentaris. Al final no va resistir la temptació i es va presentar. Va explicar-nos que era un jueu sefardita, descendent dels que havien estat expulsats d'Espanya el 1492, i que encara continuaven parlant la mateixa llengua d'abans. Per això havia notat similituds en les nostres expressions, i li va fer gràcia entrar en contacte. Tot això forma part dels aspectes agradables dels viatges, junt amb la contemplació de paisatges esplèndids. El recorregut d'unes 1.300 milles des de l'Alguer (Sardenya) fins a Catània (Sicília), pels estrets de Bonifacio i de Messina, la travessia de la mar Jònica cap a Ítaca i Atenes (pel canal de Corint) i el recorregut per l'Egea i la mar de Màrmara fins a la fantàstica Istanbul, dóna per a molt. Fins i tot per a temporals com els que vam tenir entre Grècia i Turquia per culpa del meltemi (un equivalent de la tramuntana d'aquí).