Elogi del vàter

Potser és degut a un impuls del subconscient després de veure que avui hi ha tanta… diguem-ne porqueria en molts àmbits públics i privats, que finalment m'atreveixo a fer l'elogi d'un dels espais on, al marge de la destinació pròpia, es poden trobar molts altres beneficis secundaris, entre els quals hi ha el del gaudi de la privacitat en grau superlatiu. La veritat és que sempre he pensat que tenia un deute amb qui va inventar el vàter i un altre amb qui va inventar el llit. Hi ha hagut escriptors que ens han descrit i ponderat la seva biblioteca o el seu despatx. Bé hi pot haver un transgressor que faci la defensa del vàter. Confesso que em trobo una mica estrany amb la paraula anglesa, però si recorro al mot lavabo, tampoc em sona bé, malgrat que el diccionari l'admet, i si parlo de comuna em resulta una paraula antiquada, evocadora d'unes instal·lacions precàries no aplicables al model actual. Encara n'hi ha que el defineix com a bescambra, latrina, secreta… El nom no fa la cosa. El cas és que, per més reduït que sigui l'espai, és aquell lloc on, així que pots entrar-hi i tancar-t'hi, tens la possibilitat de pensar i fer el que vulguis i passar l'estona amb total llibertat. En la meva època d'estudiant a Barcelona ho vaig descobrir. Quan tornava del col·legi a casa dels meus oncles, al migdia, la minyona encara acabava de passar la baieta arreu, tot era moll o ple de papers de diari –que és una de les utilitats de la premsa de gran format– i no sabies on posar-te. Ah! El vàter era la solució. Per més que sospitessin que no hi feies res essencial, ningú s'atrevia –no podia, és clar– fer-te'n fora. I allà imaginava jocs, aventures… El meu oncle, que tenia restrenyiment, hi llegia el diari. I tots dos ens atorgàvem una certa complicitat. Encara avui el lavabo és el sancta sanctorum de molta gent, sempre que no sigui el d'un lloc públic, ja que, en aquest cas, quan en surts, els de la cua t'esbronquen.