Tortosa, ciutat de castells i muralles

Tortosa fou ciutat fortificada des de sempre. S'han trobat muralles romanes, sarraïnes, medievals, però la majoria de fortificacions són de l'època moderna, quan l'artilleria va revolucionar les accions militars. A finals del segle XVII, després dels setges de 1640/48, es van refer les muralles seguint les tècniques de l'enginyer militar francès Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban. D'aquesta època són els forts d'Orleans i del Bonet i les avançades de Sant Joan. Tortosa assolí la consideració de plaça forta de primer ordre, de les més importants del país, clau per a les comunicacions entre la frontera i el sud peninsular i l'accés a l'interior per la vall de l'Ebre. En totes le conteses bèl·liques l'ocupació de Tortosa esdevenia un fet transcendental per als objectius dels contendents. No debades, el nom de Tortosa figura esculpit a l'Arc de Triomf de París com una de les grans victòries de l'exèrcit napoleònic. En aquest fet rau la importància, i també la misèria, perquè en cada guerra la ciutat resultava destruïda en bona part i calia començar-ne de cap i de nou la reconstrucció.

A mitjan segle XIX hi havia govern militar (l'actual Casa Vericat, a la plaça de la Pau, abans plaça d'Armes) i el governador tenia la categoria de mariscal de camp (ara seria general de divisió). La guarnició superava el mig miler d'homes, amb un regiment complet d'infanteria (a les casernes on avui s'aixeca l'hospital), destacament d'artilleria (als Reials Col·legis), comandància d'enginyers (on ara hi ha el mercat del Peix), administració, sanitat, i hospital militar i correccional amb presó militar (al castell de la Suda). També, zona de reclutament, amb el comandament d'un batalló de reserva, i tanmateix era cap de província marítima adscrita al terç naval de València, que abastava la façana litoral des del cap de terme (Vandellòs) fins al castell de Peníscola. La importància era també institucional, tal com demostra el fet que, en produir-se l'intent de cop d'estat del general Ortega, el desembarcament a Sant Carles de la Ràpita (1860), fou detingut més enllà de Saragossa però se'l va portar a Tortosa, on fou jutjat en consell de guerra i afusellat als murs del castell de la Suda. Totes les fortificacions (Orleans, el pla de Sitjar, el Bonet, les avançades de Sant Joan, la Suda, la torre del Célio i Tenasses) estaven connectades per muralles i possiblement per passadissos subterranis desconeguts. A la ciutat, s'hi accedia per set portals, que es tancaven a la nit, un dels quals, al cap de pont de Ferreries, protegit per un fortí. Quan es van aprovar els eixamples, bona part de les muralles foren enderrocades (interior del Rastre, 1877; Remolins, 1877-85; Temple, 1878-87; cap de pont Ferreries, 1882; Orleans, 1892), les muralles i castells van anar perdent tot l'interès, i va començar un procés de degradació i ruïna que ha durat més d'un segle, amb el daltabaix pel front de guerra l'any 1938. Joies de l'arquitectura militar com ara el Bonet i Orleans s'han anat ensorrant lentament, i els terrenys que els envoltaven van ser objecte d'una descarada especulació urbanística els anys seixanta del segle passat, amb la deixadesa i la tolerància de l'Ajuntament (l'edifici pujant la Simpàtica a mà dreta n'és l'exemple més palès).

Des dels anys vuitanta la ciutat comença a fixar-se en el seu patrimoni militar i augmenta la conscienciació dels ciutadans, fins que l'associació Amics dels Castells ha forçat l'actual pacte pel patrimoni. Sigui benvingut, però és necessari afegir-hi les altres administracions (l'Estat, la Generalitat i fins i tot la Unesco), perquè si la ciutat ha estat màrtir en totes les guerres a causa dels interessos generals i fins i tot internacionals, ara cal que els poders que la van destruir facin el que calgui per salvar el que hi resta de patrimoni.