Articles

La gran oportunitat de Mas

En defensa pròpia

Un dels polítics més professionals d’aquest país és Josep Antoni Duran i Lleida. Duran n’ha fet un art, de la política. Pocs com ell se saben moure amb més do de l’oportunitat. El president d’Unió Democràtica ha sobreviscut a Miquel Roca, Jordi Pujol i ara aspira a sobreviure igualment a Artur Mas. Duran no ha mamat el catalanisme, l’ha après. No hi va arribar a través d’una revelació o d’una sòlida tradició familiar. A Alcampell no hi havia catalanistes. I si n’hi havia, Duran no els coneixia. Va ser en instal·lar-se a Lleida, i triar la política com a vocació i professió, que Duran se’n va servir. Això no el deslegitima, però en tot cas fins l’analista menys agut entén que per a Duran el catalanisme no és un fi sinó el mitjà per aconseguir-lo. El fi de Duran és la política i, en aquest àmbit, aspira a arribar tan lluny i alt com pugui. En aquest sentit, les seves pròpies capacitats i una llarga experiència el converteixen en un dels polítics més capaços, més hàbils i més ambiciosos. Duran sap moure la fitxa oportuna en el moment més adient. Cap dels seus moviments és gratuït i, si peca de res, és d’una claredat desmesurada que espanta molts votants sentimentals. També peca de caràcter excessivament agre. Duran porta molts anys a la política, sovint se’n sent cansat i, aleshores, deixa anar una agror que desconcerta els qui han quedat enlluernats per la seva mesura i elegància. Perquè Duran, agradi o no, és mesurat i elegant.

El president d’Unió Democràtica deu ser també dels polítics en actiu que ha perdut més batalles. Es pensava que podria arribar a ser l’hereu de Pujol i va haver de deixar pas a Artur Mas. Quan l’expresident de la Generalitat va prendre una decisió que va allargar tant com va poder, Duran va perdre els nervis momentàniament, va abandonar el departament de Governació i fins i tot es va plantejar seriosament deixar la política. Però al final, com sempre, hi va tornar. Duran, per ara, sempre hi ha tornat. Potser a aquestes alçades ha entès que no podrà liderar CiU mentre sigui una federació i ell representi Unió Democràtica. Després d’haver paït aquesta dura constatació, en dos ocasions ha vist com Artur Mas ha guanyat les eleccions però ha perdut el govern. Cada derrota de Mas l’ha enfortit. O això es pensa. Per tant, després de les últimes va decidir prendre la iniciativa.

Des de fa alguns mesos Duran ha llançat dures envestides contra l’estructura de Convergència Democràtica. Els dirigents d’Unió van proclamar, després de les municipals, que Mas i Trias havien tingut la seva oportunitat i que ell els havia estat lleials. Per tant, que ara arribava el moment de Duran com a cap de llista de CiU al Congrés. Havia de ser Duran qui marqués la política i estratègia, i els dirigents convergents havien de callar i aguantar com ell havia callat i aguantat abans. El mateix Duran va completar l’ofensiva amb una sèrie de declaracions en cadena que el diferenciaven políticament de Mas. Va escriure un llibre amb tot de propostes moderades, va declarar-se nacionalista però no independentista i va demanar preparar un pacte amb el PSOE que inclogués entrar al pròxim govern.

Les intencions, les declaracions i les maniobres de Duran van tibar la corda entre Convergència i Unió. La crisi ha durat mesos, tot i que, finalment, els uns i els altres han establert les bases per a un acord que els permetrà arribar plegats a les pròximes eleccions. Serà Duran qui assumeixi el gran protagonisme electoral, però sobre uns acords previs acceptats pels dos partits en uns òrgans de govern on Convergència té majoria.

Molta gent, a Convergència i Unió, se n’han felicitat. Els més prudents afirmen que la federació no es pot permetre ara cap crisi i encara menys una separació traumàtica. Això és molt discutible. Hi ha una altra interpretació dels fets. Potser a Convergència li convenia aquesta crisi. Estratègicament, perquè Unió sola tindria moltes més dificultats en unes generals que en qualsevol altra cita electoral i perquè, a l’oposició, els seus diputats o regidors escindits no representen cap perill. Estructuralment, perquè Duran va plantejar una batalla ideològica sobre continguts nacionals concrets, perquè Mas podia rebatre’ls des de la línia que sempre ha caracteritzat Convergència, perquè el xoc hauria aclarit conceptes i escenaris, i perquè Mas hauria reforçat alhora el seu liderat davant un partit en què molts militants el troben excessivament tebi i apagat. Potser Artur Mas ha perdut la seva gran oportunitat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.