UN RETRAT DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA - 7
Qui marca l'agenda?
La limitació de recursos i la por de l'ascens de la Plataforma han fet que Vic es replantegés l'exemplar model de convivència i integració
Ara que han marxat els focus, el micròfons i les gravadores, fóra bo recordar que el 29 de desembre del 2009, quan en roda de premsa conjunta l'alcalde Josep Maria Vila, d'Unió Democràtica, Josep Rafús, de Convergència, i Joan López Carol, d'Esquerra Republicana, van presentar la nova proposta per vetllar per l'empadronament dels nouvinguts, la notícia va ser recollida per la premsa local i tan sols va assolir rellevància nacional, i més tard espanyola, molts dies desprès, quan alguns mitjans de comunicació, primer de Barcelona, desprès de Madrid, van intentar convertir Vic en una ciutat sense llei i zones com ara el Pla del Remei i els Habitatges Montseny en terres de frontera. L'equip de govern va puntualitzar que no s'empadronarien les persones que arribaven per primera vegada i no tinguessin els papers en regla, i allò va trencar un llarg període d'exemplaritat i convivència que havia convertit la ciutat on es va engegar un pla integral d'acollida, on el pla de barris ha invertit 12 milions d'euros al Remei i 15 a la resta de Vic Sud, on s'havia redactat un pla director de cooperació en vila beneïda o maleïda segons fos la percepció que es tenia sobre la incidència de la immigració a la ciutat. Tal com han anat les coses, qui està més content que ningú és Josep Anglada, president de Plataforma per Catalunya, la formació que ha convertit la xenofòbia en gasolina per guanyar vots, ja que ha vist com la polèmica el situava en el centre de la notícia, com, de cop i volta, se li ha omplert l'agenda i s'ha trobat immers en una campanya propagandística que l'ha portat a les ràdios, la premsa escrita i les televisions, mitjans que recullen els seus missatges sobre la guerra ètnica i el desgraciat futur de Catalunya, si es continua donant suport als musulmans: «Quan es pren una mesura d'aquesta mena, la gent no vol còpies, vol l'original i l'original som nosaltres.» Aquest discurs va fent forat en les zones més deprimides i tocades per la crisi. Sobta que un antic membre de Fuerza Nueva estigui tan capficat pel futur del català entre un col·lectiu que, en les seves relacions personals, «utilitza l'àrab o el castellà», però ja se sap que contra l'enemic qualsevol estratègia és vàlida, i més si aquest és musulmà. Jamel el Meziani, que és portaveu del Centre Islàmic, es defineix com un ciutadà preocupat pel futur del país –va ser candidat per la CUP– i, desprès de qualificar Anglada d'hipòcrita i feixista, puntualitza que actualment entre ells i l'Ajuntament no hi ha cap conflicte, tot i que uns anys enrere es van sentir frustrats en veure que no cedien una zona del cementiri als musulmans. «Els polítics no s'adonen que cada cop hi han més joves que han nascut a Catalunya, que són catalans però professen la religió musulmana, i es troben que la nostra societat no està oberta a les noves realitats», assegura. «Estic d'acord que ens exigeixin deures, però també demano que es facin ressò dels nostres drets, per exemple, oferint com a opcional la llengua àrab a les escoles i cedint-nos espais on poder enterrar els morts.»
La ciutat és per a mi
Avui a Vic es produeix una curiosa coincidència. Tot i la crisi econòmica, que ha provocat la marxa de famílies sobre tot magribines i sud-americanes, es dóna la circumstància que en el darrer any el nombre d'immigrants ha pujat –del 25,76% al gener del 2009 s'ha passat al 25,79% al gener del 2010–, ja que membres de diversos col·lectius han deixat els pobles de la rodalia per anar a viure a la capital. Ho confirmava Anna Erra, responsable d'Educació: «Vénen a Vic perquè algunes cultures, com ara la hindú, volen viure a la ciutat, on hi ha més gent del seu país.» Ella, que és la responsable municipal de l'aplicació del que en el món de l'educació es coneix com a model de Vic –el treball conjunt de les escoles públiques i concertades per repartir equitativament el nombre d'alumnes immigrants–, es troba que, «si la proposta va funcionar al començament, quan hi havia un 10% d'immigrants a les aules, ara que estem entre un 25% i un 30% hi ha coses que s'han de replantejar i actualitzar». Enfrontada a dos casos complicats, el de l'escola pública i perifèrica de la Sínia i el de Santa Caterina, governada per monges i situada al nucli antic, centres en què el percentatge d'immigració és de més del 80% de l'alumnat, Erra no s'amaga quan diu que l'arribada de nens a mig curs genera complicacions, però també remarca que «hi ha hagut un gran treball per part de les escoles, les AMPA, etc., i avui l'espai de benvinguda és una bona solució, ja que, per implicar les famílies de l'alumnat en la integració, quan n'arriba una de nova, una altra fa d'enllaç».
Per a Carme Roquer, presidenta de l'associació Veus Diverses, la proposta que el consistori va fer al desembre tan sols es pot entendre com un error de càlcul o en clau electoral, en una ciutat en què, «en èpoques de vaques grasses, la indústria de la carn, que es fonamental per a la plana, es multiplicaven els dividends gràcies a la feina d'uns immigrants als quals no es preguntava si eren o no il·legals». Roquer, que inicialment va posar-se en contra de la proposta de l'Ajuntament, més tard va atendre la crida de l'alcalde quan aquest va convocar les entitats de solidaritat i cooperació per buscar una sortida a la situació. A la reunió es va acordar que el consistori acataria el dictamen de l'advocat de l'Estat i així es va posar fi a una situació definida com a estranya, i més en un moment en què, «tot i l'efecte Anglada, a Vic es treballava perquè les coses es fessin amb normalitat».
La no notícia
Molts dies desprès de la crisi, Santi Collell, president de l'associació de veïns del Pla del Remei, reconeix que, quan va sorgir la polèmica, «vaig comentar que tot plegat seria positiu perquè finalment es parlaria dels temes d'immigració i, poc o molt, d'altres qüestions» i encara es mostra sorprès per la virulència emprada per alguns mitjans en l'intent de demostrar que el barri era una espai de confrontació sense possibilitat de redempció. «Van venir les ràdios, els diaris, TV3 i, fins i tot, Al-Jazeera, però es van trobar que no hi havia notícia, que no hi havia problemes greus i que la conflictivitat es reduïa als enfrontaments que es donen a escales, que si un paga i l'altre no», continua. «Això no vol dir que uns anys enrere aquest barri no hagués estat deixat de la mà de l'Ajuntament i s'hi incubés un cert ressentiment cap els immigrats, però avui s'ha treballat molt i bé.»
Collell juga amb tots els trumfos, ja que el 2005 es va iniciar el pla de barris, impulsat pel consistori i el govern, que amb el nom genèric de Vic Sud, ha incidit al Remei i s'estén a passeig Pep Ventura, Habitatges Montseny, Estadi, ronda Ausetans, Santa Anna, Barri d'Osona i Serra-de-senferm. Noemí Alonso, que n'es la responsable, assegura que en els darrers cinc anys s'ha invertit un total de 27 milions d'euros i s'ha demanat la pròrroga de dotze mesos per acabar les actuacions, sobretot infraestructurals, amb què volen canviar la fesomia a la zona i acabar amb els greuges comparatius que massa sovint han considerat que rebia la gent de l'altra banda del riu. Cristina Vilaró, encarregada dels programes socials, sosté que es treballa perquè la convivència entre races i cultures porti l'enfortiment del teixit social. Entre altres accions, els ha ajudat la filmació d'una pel·lícula, El meu barri, que, amb l'excusa de fer unes classes de ball a l'estil de Bollywood, va implicar més de 300 persones de totes les edats.
Podríem caure en el tòpic i dir que passejar pel Remei és perillós, i ho és, perquè si busques acció et pots morir d'avorriment, però amb el que no es pot jugar és amb les conseqüències de la crisi econòmica, ja que tal com reconeix Joan López Carol, regidor de l'àrea d'Acció Social, a Vic ha crescut la pobresa severa, ja siguin els vidus i vídues que han vist com la pensió se'ls reduïa, ja siguin les persones que s'han quedat sense feina, entre les quals hi ha moltes que no són espanyoles. Sense voler relacionar pobresa i immigració, López Carol recorda que, si van qüestionar l'empadronament dels immigrants sense papers, va ser perquè la nova llei d'estrangeria recull que els passaports han d'estar visats, en un moment en què, «amb un 25% d'immigració, ja contribuïm de sobres amb la nostra quota». «Ho fem i ho continuarem fent, però els recursos són limitats i caldria frenar l'entrada d'immigrants que puguin incrementar el percentatge», hi afegeix. Ho té difícil, i més ara que, arran del conegut com a cas Vic «s'ha rebaixat d'un 50% la subvenció que es rebia de Madrid per a temes d'immigració».
LES DADES
Fra Lluís del Remei no demana passaports
p.l. / m.t. / c.vFra Lluís Rocaspana, el rector de la parròquia del Remei, és franciscà i un enamorat de la democràcia que no tan sols va lluitar amb l'Assemblea de Catalunya, sinó que avui ha convertit el convent, situat en un dels barris de recepció d'immigrats, en un casal que aixopluga totes les religions. Al seu despatx particular té penjada una fotografia en què els negres de Ghana es barregen amb els indis i mestissos de l'Equador i els rossos polonesos: una imatge que és tota una declaració d'intencions. Va ser al Remei on, ara fa vint anys, els musulmans van celebrar el primer ramadà, i va a ser allà on van acollir hindús i presbiterians, i els cristians pentecostals arribats de Nigèria i Ghana, encapçalats pel pastor Edwin Omozokpia, van anar a raure desprès que la pressió de la Plataforma no els deixés obrir un local a la rambla Tarradellas i fossin expulsats d'unes naus situades als Habitatges Montseny. El pare Lluís, nom amb el qual es coneix al barri, diu que continua la tasca d'acolliment que entre el 1958 i el 1968 va fer mossèn Pasqual Rambla: «En aquell moment eren espanyols del sud, que es van instal·lar a un grup de 400 habitatges que s'anomenaven cases barates o cases del Sindicat, i avui es coneixen com a Habitatges Montseny, mentre que ara són de moltes altres nacionalitats.» Sense deixar de denunciar la hipocresia d'uns industrials que en temps de bonança es van aprofitar del treball precari i sense contracte de molts immigrats, el rector porta les conviccions fins a les darreres conseqüències, tot i saber que la seva proposta ecumènica també té detractors.
«Hi ha radicals que activen altres radicals»
Jamel el Meziani és portaveu del Centre Islàmic de Vic i president de l'associació Catalunya Plural.
