teatre

Soroll i fúria

Ja em perdonarà Josep Maria Fonalleras si li manllevo el titular d'un dels seus posts del molt recomanable blog que ha bastit per a Temporada Alta. Hi afegiria també, com ell, «veritat». Els dos primers mots formen part d'una de les frases crucials de Macbeth: «La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor, que gasta fums i consumeix el poc de temps que està en escena, i que després ja no se'l sent mai més; és un conte explicat per un dement, ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.» La pronuncia l'actor Will Keen –magnètic i enèrgic–, Macbeth, senyor de Glamis i de Cawdor, protagonista d'aquest conte terrible de paisatges desoladors, en què l'humor s'hi congela i té gust de fel; en què es mostra que viure la realitat de manera plenament conscient és totalment insofrible.

Declan Donnellan, amb una direcció minuciosa, potencia en el seu Macbeth, d'escenografia justa i senzilla, d'il·luminació brillant i efectiva, amb lleus retallades de text de personatges secundaris, la relació de la parella protagonista, Macbeth i Lady Macbeth –deliciosa i potent Anastasia Hille–, que tenen la mateixa fi i acaben destruïts per la seva pròpia imaginació, després, però, de seguir trajectòries oposades: el primer des de la por i el dubte, a la folla insensatesa, la segona des de l'ambició i la manca d'escrúpols al remordiment insuportable. Tots dos resulten tenallats per la por, una por davant la qual reaccionen de manera diferent, que actua com a catalitzador de l'acció, que s'accentua amb el primer crim –l'assassinat amb traïdoria del rei Duncan– i amb la consciència plena d'haver-lo comès –«Qui hauria pensat que el vell estigués tant ple de sang», diu Lady Macbeth, referint-se al rei assassinat–; un crim que posa en marxa una maquinària imparable de terror i devastació.

La posada en escena remet directament a la manera de fer de Peter Brook, molt acurada però amb poc artifici escenogràfic, sense fer nosa al que és el més important; apel·lant a la imaginació del públic –altre cop la imaginació–, mirant de trobar la veritat en la interpretació per aconseguir provocar emocions en l'espectador. Text, actors i públic. Donnellan enllaça les escenes, en ocasions les encavalca literalment, la qual cosa provoca una fluïdesa que l'espectador, i el muntatge, agraeixen profundament; va posant capa sobre capa per construir amb diligència la tragèdia.

Després de l'estrena a Bèlgica, fa poc més de deu dies, el director ha trigat poc a fer alguns retocs que han afavorit un espectacle que és una de les cites ineludibles del festival.

Autor: William Shakespeare Direcció: Declan Donnellan Interpretació: Will Keen, Anastasia Hille, David Caves, David Collings, Helly Hotten, Orlando James, Ryan Kiggell,, Vincent Enderby, Nicholas Goode, Gerg Kolpakchi i Edmund Wiseman Lloc i dia: Teatre de Salt, 1 d'octubre del 2009
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.