Un finalista impecable

No hi ha millor manera d'estrenar una final four que oferir el millor repertori d'un mateix. El Barça, que sortia com a favorit contra el Txekhovskie, va ser el Barça que vol el Barça, solvent i consistent a la rereguarda, i incisiu i coral en l'ofensiva. Un exercici de joc col·lectiu que esdevé una gran carta de presentació per a la final d'avui (18 hores, per TV3), en què el rival serà el Kiel, l'equip que juga a casa i que elevat per un porter magnífic (Omeyer) s'intueix que serà un rival de doble tall. El cansat per l'esforç amb el Ciudad Real (en una segona part intensíssima), però l'elevat per la cita, la primera final a quatre de la història que jugarà animat pels milers d'aficionats alemanys que ja van fer vibrar el Lanxess Arena en un duel d'alt voltatge.

«El fet de jugar a casa ens ha de permetre superar les deficiències físiques», explica Alfred Gislason, conscient de l'esforç que ha suposat una semifinal programada dues hores i mitja després de la primera. «El Barça ha jugat abans i no ha tingut un partit tan dur, el nostre ha estat molt físic», hi afegeix el tècnic, que fa servir poca rotació (quatre jugadors van jugar tot el partit sencer) i que és conscient del perill de tanta alternativa per part del rival. «Nosaltres tenim 12 jugadors que poden jugar, el Barça, ni ho sé», afirma, deixant entendre les possibilitats que té Xavi Pascual, que ha aconseguit el que es va proposar com a primer objectiu: derrotar el Txekhovskie i disputar la final de la lliga de campions. «No cada any es juga una final», diu el tècnic blaugrana, que no canviarà els hàbits per preparar el partit. «Sopar, veure la família i descansar... normalitat absoluta, que demà [per avui] ens juguem un títol», exclama, amb to d'alliberament i d'emoció a la vegada. Possiblement alliberat per haver superat una semifinal amb aires de trampa. «Confiàvem en nosaltres, però després s'ha de demostrar a la pista», explica Víctor Tomàs, que es va repartir els minuts amb Rocas. «Serà complicat, estem parlant dels millors equips d'Europa», diu el català, visiblement satisfet per haver superat una prova que molts donaven per superada abans de jugar. «Potser sí que ens hem tret un pes de sobre», reconeix l'extrem Juanín, que subratlla dos noms del rival: «Omeyer i Jicha, que està aguantant l'equip després de la marxa de Karabatic». El txec, que ja va ser investit millor jugador en el darrer europeu, és el màxim golejador de la competició (108 gols). Un canoner que serà un dels grans perills en l'últim partit de la llarga carrera de Barrufet, que avui tancarà vint-i-dos anys en el primer equip blaugrana. Una circumstància excepcional que lògicament sobrevola el partit, una final i un final especial. Els companys ho saben. «L'hi volem dedicar», reconeix Rocas. Ell, prudent i senzill, reclama concentració: «Hem de sortir a fer el nostre joc i a gaudir d'un partit com aquest.» Paraula de capità.