«Les grans paraules ja estan dites, ara es tracta de fer accions concretes»

L'aspirant a ser el nou rector sosté que la universitat gironina està demanant un nou impuls, una manera de fer més activa per resoldre diversos aspectes millorables, com ara el desenvolupament dels graus, la promoció dels màsters i la potenciació de la recerca

La biblioteca, cruïlla del coneixement.

Vam fer la foto de l'entrevista a la biblioteca del campus de Montilivi. Poch va triar aquest escenari perquè les biblioteques sempre han set «la seu» del coneixement. En l'actualitat -hi afegeix el candidat- s'han d'interpretar també com a punt de trobada, un espai on conflueixen professors, estudiants i el coneixement, tant en el format clàssic dels llibres com en el més modern de la informació electrònica.
FOTO: EUDALD PICAS.

BIOGRAFIA

Manel Poch Espallargas (Barcelona, 1957) és catedràtic d'enginyeria química. Va començar a exercir la docència a la UAB i, amb deu anys d'experiència en aquella universitat, es va traslladar al campus de Girona. Aquí va cre- ar el laboratori d'engi- nyeria química i am- biental (Lequia), un grup de recerca que encara dirigeix. Acumula una àmplia experiència en gestió perquè ha estat director del seu departament, degà de la Facultat de Ciències i vicerector de la UdG en dues èpo- ques diferents. Primer, durant un temps en l'últim mandat del rector Josep Maria Nadal, i, entre el 2005 i el 2007, en l'equip de la rectora Anna Maria Geli, la seva rival en aquestes eleccions.

LA GESTIÓ
Pensem que en el pròxim mandat hi ha d'haver una mentalitat de pensar globalment i actuar localment
desenvolupament dels graus
Les directrius no han estat clares i caldria una millor comunicació i un tarannà més àgil, una manera de fer més executiva
recerca
Quan analitzem diferents indicadors de recerca, veiem que estem lluny del que la UdG pot donar de si

VINCLES AMB LA SOCIETAT
La implicació de la UdG amb el seu entorn socioeconòmic té un ample marge de millora

RELACIÓ AMB ELS ESTUDIANTS
Crearem, conjuntament, els mecanismes perquè es produeixi la col·laboració necessària

màsters
És necessària i urgent una decidida reorientació estratègica de l'organització actual

RAMON ESTÉBAN - Girona

–Per què va plegar de vicerector de l'equip de Geli a mig mandat?

–«Va ser a causa d'una suma de factors. Tenia la percepció que la meva activitat en l'equip de govern no acabava d'encaixar, que la dinàmica de funcionament del grup no era la correcta i vaig creure que el més convenient era tornar a fer classes i tirar endavant projectes de recerca.»

–Fora dels campus, no han transcendit gaires crítiques a la gestió de l'actual rectora.

–«En realitat, de crítiques, sí que n'hi ha hagut, però s'han formulat en l'àmbit intern. Si presentem la nostra candidatura és precisament perquè creiem que podem anar millor. Creiem que, pel potencial de la nostra universitat, podríem estar molt més ben situats. En converses amb la gent de la comunitat universitària hem sentit prou vegades: ‘Seria bo que hi hagués una candidatura que oferís solucions diferents, que donés un nou impuls a la UdG.' Percebem que als campus s'espera una alternativa, sense que això vulgui dir que s'hagi de construir sobre una crítica a la gestió actual, que, en qualsevol cas, considerem molt millorable. D'altra banda, tenim la sensació que no és el moment dels grans discursos, sinó de saber molt concretament què volem fer i tenir la voluntat de tirar endavant aquests projectes. Les grans paraules ja estan dites, i ara es tracta de fer accions concretes.»

–Aquest seria el dèficit principal que vostè creu que ha tingut aquest mandat?

–«En aquest mandat no només han mancat projectes, també és un problema de dinàmica: hi continua havent una gran distància entre els grans documents i la vida quotidiana, el dia a dia. Pensem que en el pròxim mandat hi ha d'haver una mentalitat de pensar globalment i actuar localment. Hem de saber on volem que vagi la universitat, però alhora hem de tenir presents les persones: cal un reconeixement de la tasca diària, agilitat i simplicitat en la gestió, la motivació individual per a la millora col·lectiva, l'existència d'espais d'interacció... Hem de pensar què volem que sigui la UdG, però si no pensem també com resoldre els petits aspectes de la vida quotidiana i facilitem la vida dels universitaris, ho tindrem tot molt més difícil.»

–Ens posi un exemple d'algun tema que vostès es veuen amb cor de millorar.

–«Nosaltres pensem que la UdG té quatre grans reptes. Primer, el desenvolupament dels graus. Quan parles amb els centres notes la sensació que les directrius no han estat clares i que caldria una millor comunicació i un tarannà més àgil, una manera de fer més executiva per tirar endavant els graus. En segon lloc, els màsters –que, al cap i a la fi, són la imatge de la universitat perquè estan més lligats a recerca i a aspectes professionalitzadors– no s'han gestionat ni s'han promocionat prou bé. Cal més empenta, cal una manera més eficient de tirar-los endavant. Quant al tercer repte, hem de parlar dels indicadors de recerca. No es pot fer la fal·làcia d'unificar-los per a tots els àmbits de la nostra universitat, i en aquest tema estem convençuts que caldria arribar a un consens. En tot cas, quan analitzem diferents indicadors de recerca, veiem que estem lluny del que la UdG pot donar de si. Hem d'evitar que la majoria percebi que el seu grup de recerca funciona amb un cost personal molt elevat, que es tingui la impressió que no es rep prou suport de la pròpia institució i que es tingui la impressió que massa sovint cal funcionar a còpia de sobreesforços. Hem de fer el possible per tal que, per culpa d'aquest sobreesforç, ningú acabi tirant la tovallola. Hem de facilitar la vida dels grups de recerca i identificar conjuntament per a cada grup quins són els objectius que podrien assolir: estem parlant de grups consolidats de la Generalitat, projectes europeus, centres tecnològics... El quart repte fa referència a la cohesió. La nostra percepció és que el nivell de cohesió avui per avui no és el desitjable, que cal millorar-lo, tant pel que fa a comunicació interna com a projecció de la imatge exterior de la nostra universitat.»

–Vol dir que s'haurien de millorar els vincles de la UdG amb l'exterior.

–«La societat gironina, en aquests moments de crisi, espera de la seva universitat no només una bona formació dels seus estudiants, sinó també uns màsters especialitzats, uns màsters professionalitzadors i una capacitat per interaccionar a fi de millorar la competitivitat dels sectors productius i de serveis. Creiem que la implicació de la UdG amb el seu entorn socioeconòmic té un ample marge de millora.»

–Quan diu que cal una manera més eficient de tirar els màsters endavant, a què es refereix?

–«És clar que els màsters han de ser la punta de llança del procés d'internacionalització dels nostres estudis. Hem d'aprofitar també que a Europa existeix finançament específic per donar suport a aquest procés. La nostra universitat té en aquests moments diversos màsters amb participació internacional, entre ell quals dos Erasmus Mundus. Nosaltres hem arribat a la conclusió que és necessària i urgent una decidida reorientació estratègica de l'organització actual. Ara per ara, la situació és més aviat el producte de la inèrcia i el voluntarisme, i no pas d'una política planificada en aquest àmbit. Hem de saber aprofitar l'experiència dels que ja ho han assolit per així poder incrementar la nostra presència internacional.»

–La relació entre una part dels estudiants i el rectorat en aquest mandat ha passat per moments difícils. Vostè podria millorar-la?

–«Hi ha hagut circumstàncies puntuals (em refereixo a l'adaptació a l'espai europeu, el pla Bolonya) que han estat conflictives a totes les universitats, no només a la nostra. Però creiem que realment hi ha d'haver un canvi substancial en la relació amb els estudiants. Hi ha una qüestió crítica, que és la baixa participació dels estudiants en els òrgans de govern, que hem de millorar. Ara bé, per definició, que hi hagi un component crític dels estudiants cap a l'equip de govern és natural i sa. Crearem, conjuntament, els mecanismes perquè es produeixi la col·laboració necessària.»

–És del parer de descentralitzar la universitat cap al territori?

–«És clar que les comarques gironines aporten la majoria dels estudiants a la nostra universitat i que la UdG ha de donar servei i resposta a aquest entorn. L'experiència ens diu que és imprescindible la sinergia que s'estableix al produir-se la concentració de centres, i que ara per ara té lloc als campus de la ciutat de Girona. Veig difícil la instal·lació de centres oficials fora dels campus de Girona (com ara el de turisme, que havia estat a Sant Feliu de Guíxols, o la Facultat de Belles Arts, que es demanava a Olot), però això no vol dir que no puguin funcionar altres experiències arreu del territori. Penso, per exemple, en el consorci de vivers d'empreses repartits per la demarcació, que contribueix a la posada en marxa de spin-offs i en què la UdG hi és present, o la potenciació de les càtedres en diferents poblacions.»

–El pròxim rector o la pròxima rectora probablement haurà de retallar pressupostos. Com ho enfocarà la seva candidatura?

–«Hem d'estar molt alerta a l'obtenció de fons de finançament. La principal font són els pressupostos de la Generalitat, que és el finançament bàsic de la universitat. Si la UdG fa una bona feina podrem millorar la nostra posició en el rànquing d'universitats, que és el que marca la distribució d'aquests recursos. Si nosaltres millorem la formació dels nostres estudiants, si incrementem més que les altres universitats el nombre d'estudiants i si augmentem les ràtios de recerca, tindrem una millor posició i, per tant, podrem obtenir més recursos. Aquesta és la primera de les vies. Cada cop, però, hi ha més opcions complementàries que permeten aconseguir recursos per altres vies. Un exemple és el parc científic (una iniciativa de la universitat que permet accedir a fonts de finançament extern); els instituts de recerca que s'estan fent; els centres tecnològics; establir projectes conjunts amb empreses i institucions... Hem de situar-nos per aconseguir-les. Un últim exemple són els campus d'excel·lència.»

–Entre les quals no ha figurat la UdG.

–«Desgraciadament, no s'ha pogut assolir una posició que ens permetés el finançament, a diferència de la Rovira i Virgili, la Pompeu Fabra, la UB, la UAB i la UPC. I aquest és un tema per reflexionar-hi. En tot cas, el que caldrà fer és identificar què ha faltat, millorar la proposta i obtenir un campus d'excel·lència en la propera convocatòria. Tenim prou potencial per fer-ho.»

–Hi ha una certa tendència a l'especialització de les universitats. Ha de ser així, en el cas de la UdG?

–«És una pregunta complexa. Creiem que la UdG ha de ser especialment reconeguda per alguns àmbits, però hi ha diferents maneres de fer-ho. El que no farem és facilitar l'efecte eucaliptus: potenciar ràpidament unes determinades àrees i deixar morir d'inanició les altres. Nosaltres apostem per un model de sinergia. Som una universitat diversa i hem de transformar aquesta característica en el nostre potencial. Com aconseguir-ho? Sent proactius, donant suport als grups que poden aconseguir recursos externs i, alhora, establir lligams entre grups perquè puguin treballar de manera multidisciplinària en un tema.»

–Ens posi un exemple.

–«L'atenció a les persones amb discapacitat. Hi poden contribuir diferents grups especialitzats, per exemple des de l'àmbit tecnològic facilitant la seva mobilitat o accés a la informació, des de l'àmbit assistencial millorant la seva qualitat de vida, o de l'àmbit social, desenvolupant destinacions turístiques adaptades.»

–Amb quin equip comptarà?
–

«Ens hem aplegat gent de diferents àmbits, amb experiència prèvia en gestió universitària, amb iniciativa i ganes de tirar endavant conjuntament un projecte diferent per a la nostra universitat. Un equip que compartim la voluntat que la UdG funcioni millor.» (En l'edició de demà, El Punt publicarà una entrevista amb l'altra candidata, Anna Maria Geli)

L'entusiasme de l'aspirant

MERO.

RAMON ESTÉBAN

En Manel Poch és una persona que transmet entusiasme i, en consonància amb això, ofereix conversa enèrgica de llenguatge directe i franc. Això contrasta fortament amb la manera curosa de mesurar les paraules amb què respon a l'entrevista.

Si es presenta –diu ell, i també el seu entorn– és perquè està convençut que hi ha prou gent descontenta amb la gestió dels últims anys i disposada a fer costat a una alternativa. Si pares l'orella a les tertúlies universitàries confirmes plenament que aquesta bossa de decebuts existeix –suposo que sempre hi deu ser, aquí i arreu–, encara que es fa difícil calibrar-ne l'abast, avui per avui. De les mateixes tertúlies sorgeix el gran dubte de si Poch és la persona idònia per aglutinar aquests vots.

Primer interrogant. L'aspirant no és gironí. I què? replicarien a qualsevol altre lloc... que no fos Girona. Però aquí –ens agradi o no– «ser de fora», encara que faci vint anys que visquis a la ciutat, no és una bona targeta de presentació en segons quins cercles. D'això en deu ser ben conscient el candidat, perquè, en la primera ocasió que té, al periodista li recalca que va fer els estudis a l'Empordà. «Si diuen que un és d'on va fer el batxillerat, aleshores sóc de Darnius», li agrada subratllar.

Segon interrogant: en contra de Manel Poch hi juga el fet que les dues vegades en què ha estat vicerector, en totes dues ha plegat abans d'hora. «Qui ens assegura que no se'n cansarà a mig mandat?, es qüestionen els escèptics.

Però l'aspirant disposa d'un bon argument al seu favor, com és el prestigi que té entre els seus col·laboradors –actuals i pretèrits– els quals remarquen la seva capacitat de treball i el bon ambient d'equip que sap crear. Futbolero empedreït, diu que el seu model d'equip ideal seria el del Barça: gent amb talent però, sobretot, un bloc ben coordinat.