Eleccions al rectorat de la UdG: el parany de la croqueta no falla mai

Qui, a quarts de tres de la tarda, sense haver dinat, pot resistir-se a unes croquetes calentes, pa amb tomata amb embotit, truita de patates, olives i trossets de pizza? El vell parany del pica-pica, explotat a fons per polítics quan s'acosten eleccions i autoritats quan inauguren coses, es va utilitzar ahir amb èxit a la campanya pel rectorat de la UdG. De fet, va quedar demostrada la seva utilitat, però va costar. El parany és senzill: es posa un esquer en forma de menjar i quan la víctima ja està mastegant, nyac! el caçador l'atrapa amb el seu discurs. A més, si tens una mica de vergonya, et veus obligat a donar-li conversa i tot.

Sobre el paper, l'acte de la candidata a la reelecció, Anna Maria Geli, era interessant: s'havia proposat explicar el seu programa als estudiants i precisament ho faria a l'edifici d'Emili Grahit, l'escenari de les mobilitzacions contra el pla de Bolonya, el principal conflicte que la rectora ha viscut en el seu mandat. Jo em pensava –ingenu de mi– que estaria ple, amb pancartes i tot, i que el parany de la croqueta era sobrer. Però l'equip de Geli, coneixedor de quin peu calcen els estudiants, s'havia curat en salut i tenia els esquers ben exposats. Doncs tot i això, al principi, res, com qui sent ploure, el jovent circulava a una distància prudent de la candidata i el seu equip. Com gats escaldats, ni aquella flaire els feia acostar-se a la taula. Fins que Geli va dirigir-se als grupets que hi havia a la vora i els va anar portant al seu terreny. L'experiència de tota una vida a les aules és molt útil, en aquests casos. Va ser oli en un llum: la presència d'estudiants va atraure'n d'altres i al cap de deu minuts una trentena de noies i nois havien sucumbit a la temptació. Els més hàbils van menjar i van desaparèixer sense que la candidata tingués temps d'atrapar-los, però d'altres van rebre de valent. «El que he intentat transmetre –m'explicaria Geli més tard– és que tot el programa gira a l'entorn d'ells perquè són els que donen sentit a la UdG.» Està desanimada pel poc interès que estan despertant les eleccions?, li pregunto. «En absolut –contesta–. Abans hem estat amb els professors i el PAS de Turisme i hi havia molta gent. A més, encara que siguem pocs, valoro molt el contacte personal.» És una dona entusiasta. Mentre parlem, els últims estudiants han escurat la taula i han marxat.